dimecres, 13 d’agost del 2014

Quan quedem? I què dius que farem?

Tinc temps. Faig moltes coses, però les hores passen a poc a poc.
Deu ser aquesta calor que fa a Barcelona, que no deixa dormir i que alenteix els rellotges de la ciutat. 

Rellegeixo el Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry. L’he llegit moltes vegades, fins i tot en veu alta. Però sempre hi trobo coses noves. Segurament, és el moment en que el llegeixo, o el meu estat d’ànim, perquè crec que el que està escrit sempre ha estat allà.
Avui, si hagués de dir quin personatge podria ser jo, no seria ni la serp que  s’empassa l'elefant ni la rosa que cuida el petit príncep. Avui seria la guineu, donant explicacions del concepte de ser “domesticat” i de la importància que adquireixen les coses i les persones en el moment en que es converteixen en úniques per a nosaltres.
Domesticar, diu la guineu, és crear lligams. És fer única en el món, per a tu, a aquella persona o aquella cosa. Perquè et fa que la vegis diferent, perquè et preocupes per ella, perquè no la vols perdre, perquè creus que només és important per a tu.
Tots domestiquem i som domesticats, no creieu? 

També és en aquest capítol on hi ha la frase que tothom recorda d’aquest llibre: “És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”
Però amb el que realment m’identifico, és  amb el moment en el que el petit príncep, torna a veure a la guineu, en una segona trobada. Aquest no arriba a la mateixa hora del dia anterior. La guineu li recrimina el que no ho hagi fet perquè d’aquesta manera, si no sap quan arribarà, no sap quan ha de preparar el seu cor per la trobada.
No us passa això? No necessiteu crear “ritus” com diu la guineu?
Els ritus són el que fa diferent a un moment dels altres, per viure els preliminars com una dolça espera, per gaudir el camí que ens porta a allò que volem.
Moltes vegades, aquest temps, es viu més intensament que el propi esdeveniment.  

Segurament també coneixeu aquesta sensació: Sentir-vos més emocionats i ser més feliços el dia o les hores prèvies a trobar-vos amb algú o d’anar a una festa, que el que sentiu quan arriba el moment.
Si sabem a quina hora ens trobem, ja podem començar a viure la il·lusió des de molt abans.
Si no sabem quan serà... llavors no vivim aquesta inquietud meravellosa d’imaginar-nos tot allò que podrà ser o que podrà passar.
I que algunes vegades no acaba passant... 

Sóc molt així. De voler saber quan i a on i què farem... Així, des de moltes hores abans ja ho visc, ja em preparo...
Però, també us he de dir que, darrerament, li he donat entrada a la improvisació. I no em va del tot malament.
Té els seus inconvenients de no saber que passarà i si passarà, però quan passa és fantàstic i emocionant. I si no passa, no t’ha donat temps a fer-te il·lusions.
En aquests temps en que tot va tan ràpid, en que les tecnologies ens acurten els moments, i cada vegada volem més i més... deixar volar la imaginació, la sorpresa i improvisar en el darrer moment té el seu punt de captivador.
Tot i que si pots dir-me quan quedem, molt millor!
 
 

8 comentaris:

  1. No hi podria estar més d'acord! :)

    Una abraçada,

    Elena

    ResponElimina
  2. No l'he llegit mai el Petit Príncep, tenia entès que era una lectura per nens, però veig que vaig errat, oi? Jo ara estic amb l'epistolari entre Joan Sales i Màrius Torres, que recomano de totes, totes. M'agrada el teu blog, l'aniré seguint. Bona nit.

    ResponElimina
  3. Doncs no deixis de llegir-lo. No és només per nens. És per tothom. I és bo. Sempre hi trobes alguna cosa diferent. Contenta de que t'agradi el meu bloc. Ens trobem...

    ResponElimina
  4. Tot i que si pots dir-me quan quedem, molt millor!, m'agrada la frase i així ho espero.

    Sí, el Petit Princep és per a tothom, tot i que els que som ja una mica grans i som de l'època de lluita per restablir i renovar l'educació amb la pedagogia activa (que en deiem) i l'escola catalana per als nostres fills, ha estat a través dels nens que hem descobert aquesta joia de la literatura. Sempre es pot rellegir i trobar noves coses.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n alegra de que t'agradi.
      Jo sempre el tinc a mà.
      I si, quedarem i posarem dia. Llavors podrem preparar la trobada.
      Un petó

      Elimina
  5. Molt bé exposat.
    Suposo que amb el pas del temps la perspectiva canvia.
    Crec que a mesura que madurem ens agrada més la improvisació.
    És fàcil ser previsible, però no ho és tant ser imprevisible.
    Improvisar és conèixer.
    Salut i fins aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és. Improvisar no és tan fàcil, doncs lo previsible es torna rutina i la rutina pot ser avorrida però poc arribar a ser còmode.
      Les coses no previstes tenen aquest punt d'intriga i de novedoses que les fa ser tan interessants però a la vegada en obliga a viure més en alerta.
      El temps és or, en aquesta vida. Salut.

      Elimina