diumenge, 8 de febrer del 2015

Tastet de tuitpoemes d'hivern


Enamorada
dl mar,
d la brisa,
d’allò q em dones,
d’allò que ets
enamorada
dl dia quan tu hi ets
enamorada
d tu i d res més 

 

Aprofita
q el temps s’acaba.
tot just comença
però ja té data
una ombra ronda
la terra mullada.
encara podries ser tu
i no enganyar-te. 

 

Que excitant em resulta
encara
reconèixer, en la teva mirada,
el foc d’aquesta passió.
no és rutina, ni m’acostumo
és pura improvisació.

 

Tot el que tinc
sóc jo.
Tot el que sóc
ho veus.
Tot el q dic
és cert.
Tot el q faig
és clar.
Tot el q visc
ets tu. 

 

Sóc aquí,
vibrant,
vivint instants màgics.
Sóc així,
com em veus,
com em sents,
com em respires.
Sóc tot,
Sóc tu,
Sóc jo. 

 

A tu
que dins meu
vas créixer.
A tu
que ara voles
amb la meva empremta.
A tu
que ara em mires diferent.
A tu
del que mai seré infidel.
 
 

Omples ls meves hores,
els meus dies,
ls meves nits.
Sobtes l meu somni,
l meva ànima
i l meu llit.
Entres de puntetes,
i sento l teu desig. 

 

I quan es pensa acabat
sempre la troba a ella,
musa incondicional,
l’estrella q el guia.
Pren el pinzell
i dibuixa un estel,
El seu, el teu. 

 

Obre els ulls
q ja és de dia.
Desperta
q ja sóc aquí.
Pren la meva mà
i fem camí.
Abraça’m
i seré el teu destí.
Besa’m
i ho trobarem x fi. 

 

Dorm
que tot és en calma.
Dorm
que jo sóc qui t’abraça
Dorm
que demà podràs retrobar-me
Dorm
que avui ets tu qui em fa falta.
 
 
Escriure
per omplir d’il·lusió
les ànimes tristes.
Escriure
per donar dolçor
als cors amargs.
Senzillament, escriure.

 
 
Pensar-te tan fort
q costi d’imaginar
Sentir-te tan a prop
q no sembli q hagis marxat
Saber-te tan amb mi
q faci el cel tremolar 

 

Quan la solitud
sembla q em venç
apareixes amb un somriure
em dones la mà,
em mires...
i torno a reviure.
 
 
(Fotografia cedida per Pere Pèries)

1 comentari: