El vespre d’aquest divendres, 8 d’abril, va ser màgic al
cafè Arnús de Badalona.
Era la
tercera trobada del cicle poètic “Nosaltres, les dones”, que vol acostar la
poesia feta per dones de qualsevol època fins a les oïdes més fines del nostre país.
Una mica de
la seva biografia, alguna anècdota de la seva vida, uns quants poemes de l’autora
presentada i un, a modus d’homenatge, que fa cada poeta que recita. Aquesta és
la dinàmica d’aquest cicle.
Divendres
tocava presentar a Joana Raspall i Joanola que ens va arribar de la mà i la veu
de l’Imma Forment.
I també a
Ma. Antònia Salvà i Ripoll a la que vaig suplantar per una estona i, posant-me
a la seva pell, vaig intentar fer arribar als oients la força d’aquesta dona i
la dolçor amb que tractava els mots.
Pels que no
sapigueu qui és us diré que va néixer a Palma de Mallorca el 1869 i va morir a
Llucmajor el 1958. Va ser considerada la primera poeta moderna en llengua
catalana vinculada a la Renaixença.
Va tenir com
a mentor a Miquel Costa i Llovera que la va ajudar a conèixer revistes a
Catalunya, i a publicar el seu primer llibre al 1910 titulat “Poesies”.
També va
entrar en contacte amb Josep Carner qui la va presentar a Barcelona. I va ser
coneguda com a traductora d’obres tan conegudes com Mireia (1917) de Frederic
Mistral.
Jo no la
coneixia, i quan em van dir el seu nom vaig començar a buscar informació sobre
ella i sobre la seva obra.
Us he de dir que em va arribar a enganxar tant la seva
poesia que ara és una de les meves autores de capçalera.
Bé, i com ara ja us he posat el cuquet, segur que voldreu
mirar i remirar per internet o en biblioteques coses sobre ella, i trobareu
poemes seus com els que vaig recitar divendres: “Lluneta de Pagès”, “La petxina”,
“Quietud” o “Glosa”.
Però el que no trobareu és el poema que jo vaig escriure
per a ella. Després de saber qui era i de llegir-la és el que més se sembla a
la sensació que em van provocar les seves paraules:
TENDRESA
Eres la meva
desconeguda
i ara,
necessitaria mil llunes
per llegir-te,
per sentir-te,
per vibrar
fort amb la teva rima
sempre atenta.
Quina dona
no fa de la vida el seu tresor?
La teva
tendresa ens fa aquest moment millor.
Uns mots, el
teu amor,
la teva
delicada presència,
un bri d’esperança
i una
senzilla elegància.
(A Ma.
Antònia Salvà i Ripoll, 8 d’abril de 2016)
(Fotografia de Montse Cercós)
Tot el que done esperança, tot i que siga un bri, ja és en si positiu, endavant amb els teus poemes.
ResponEliminaVicent
Com sempre, moltes gràcies Vicent!
Elimina