Paraula obligatòria: Llac
En Jaume era un home que ja feia uns anys que havia
entrat en la seixantena. Sempre vivint a la ciutat, deia que els seus peus no
estaven fets pels carrerons no asfaltats. Li agradava el soroll dels cotxes i
caminar entremig de la gent.
La Pilar i el Jaume eren com la cara i la creu d’una
moneda. Inseparables, però tant diferents. Ella necessitava l’aire pur i, tot i
que ja portava uns anys a la ciutat, no s’acaba d’acostumar a les presses i la
indiferència dels vianants de Barcelona.
Avui al Jaume li costava pujar per aquella drecera. La
pena li feia les cames pesades. El caminet era estret, tortuós, un terreny
lliscós i moll. A una banda la roca escarpada, a l’altra un penya-segat que
feia esfereir. Un corriol perillós.
Qui ho diria... Ell, que no li agradava caminar per
senders arriscats perquè deia que la por no el deixava gaudir del paisatge. Ell,
que tenia fred només marxar l’estiu. Ell, que sempre preferia la platja a la
muntanya... Però a la Pilar li devia aquesta sortida.
Ell, en Jaume, avui havia arribat al peu d’aquella
muntanya que, en el seu cim, guardava un petit llac adormit, transparent i
fred. Un llac on ella, la Pilar, li havia demanat anar tantes i tantes vegades.
On ell li havia promès que la portaria un dia. El llac on ara, ella,
descansaria per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada