Revifada

Vullescriure, temporada 2019/2020

Paraula obligatòria: Cafè

Per mi, l’any comença a l’inici de la tardor. Amb els nous projectes i propòsits.

Com quan era petita i s’inaugurava el curs escolar.

O com ara ja de gran, quan m’encamino de nou a la feina després d’un mes de vacances.

És en aquest moment quan les fulles dels arbres comencen a canviar de color i l’aire, que bufa, mentre vaig amb presses pel carrer, es torna més fred i humit.

El nou primer matí d’aquest any em feia mandra, molta mandra. Havia estat un estiu de mogudes familiars i de molts dies de platja. Tornar a la rutina no era el que més desitjava.

Em vaig vestir amb colors encara d’estiu i unes sabates planes que em recordaven a les que duia una nina que m’havien portat pels Reis dels 6 anys. (És més, actualment, el model d’aquestes sabates porten el nom d’aquella nina, “Mercedites”).

Els ulls em pesaven, el vespre anterior no m’havia pogut adormir fins ben entrada la matinada. I tenia aquella son com quan notes que perds el món de vista.

- Aquesta nit sí que dormiré, em vaig dir jo mateixa.

Caminava per inèrcia, absorta en les meves meditacions. Només pensava en quins dies de pont estaven per venir. I en la migdiada que faria després de dinar tot fent veure que miro la tele.

De sobte, en aquella cantonada del carrer Aragó, vaig respirar profundament, els ulls se’m van obrir com taronges i un somriure se’m va dibuixar a la cara.

Que poc necessitava per canviar el meu estat d’ànim!

Tan sols, l’aroma del cafè recent mòlt que m’arribava des de Ca l’Adroguer. Aquell gairebé perfum envaïa l’aire del meu voltant. Vaig mirar el rellotge. Em sobraven 5 minuts. En tenia prou. Vaig entrar, demanà un de ben curt i al beure-me’l d’un glop vaig exclamar: What else?