Tot un plaer

Avui m’he adonat que queda ben poc per Sant Jordi. Tenint la Setmana Santa pel mig, això serà un no adonar-se’n.

Ja hem deixat enrere la palma i el palmó. I ja estem mirant les mones de xocolata pels fillols i filloles. Només acabar de menjar-les, ja el tindrem aquí.

Per a mi és un dia diferent. Sempre ho ha estat. Les roses, les paradetes de llibres, els Jocs Florals... I aquest any encara serà més especial.

Durant un temps, molt temps, diria que l’he temut. Sabia el que tocava: la representació de la Llegenda de Sant Jordi a l’escola dels meus fills.

I aprofitant que ells no em senten, us asseguro, que, si a més a més, en teniu dos, veure la repetició de les actuacions fent cara de sorpresa, no acaba sent cosa fàcil. Això sí, faríeu mil i una fotografia i acabaríeu, com jo, sabent-vos la Cançó del Drac i cantant-la mentre torneu a casa.

Avui, i aprofitant aquesta Diada, us vull parlar d’un llibre.

Us en puc recomanar diversos, com ho he fet a les xarxes socials: “La terapeuta” de Gaspar Hernández, “Faré tot el que tu vulguis” de Iolanda Batallé, “Desig de xocolata” de Care Santos o “La Cuinera” de Coia Valls...entre d’altres.  

Però el llibre que us vull deixar de regal, és el que fa uns anys algú va voler que el llegís, em va dir que m’agradaria, i, un cop començat, no el vaig poder deixar fins que el vaig acabar.

Va durar una tarda de dissabte.

Aquella història, que he rellegit tantes vegades, em va captivar i em va despertar les ganes d’escriure-us, les ganes de llegir-vos. 

Us parlo de “84, Charing Cross Road” d’Helene Hanff (1916-1997). Una història autobiogràfica, que no deixa indiferent.

 

Helene, una escriptora de guions per a la televisió, nascuda a Filadelfia, decideix, un dia, escriure a una llibreria de Londres. La més prestigiosa de llibres vells. Ronda l’any 1949 i ella vol trobar obres ben editades dels seus autors preferits. Les seves cartes a Marks & Co., situada en el carrer que dona nom al llibre, són el començament d’una correspondència que, sense ella saber-ho, canviaria la seva vida.

 

Helene inicia una relació amb en Frank Doel, (encarregat de la llibreria londinenca) que aniria creixent, compartint durant més de 20 anys les seves vides a través de les lletres intercanviades. En elles hi va haver cordialitat, complicitat, ironia, tendresa i un cert punt d’amor que els feia ser lliures a l’hora d’expressar el que sentien. La passió que tots dos tenien pels llibres va unir-los per sempre.

 

Però mai, mai es van arribar a veure ni a fer-se un petó.

 

“Vengo escribiéndoles cartas de lo más descaradas desde la seguridad que me dan los 5.000 kilómetros que hay por medio. Probablemente entraré un día en esa tienda y saldré de ella al cabo de un rato sin decirles quién soy”

 

I no us explicaré més perquè m’agradaria haver-vos despertat les ganes de llegir-lo, i que m’ho féssiu saber.

A mi també m’agradarà llegir-vos en la distància.