Una aventura

Torno als relats... No havia marxat, però aquests dies tot al meu voltant està canviant, i vull comprovar si les paraules que em passen pel cap, encara s’ajunten, encara es coordinen i encara saben on han d’anar.

Som a tocar juliol. L’estiu ja ha començat.

M’agrada aquesta estació. Fa calor i això em revifa. El dia és llarg i la llum és intensa fins al capvespre. 

 

No sé si és aquest moment o aquesta calor, però avui he recordat aquell viatge, aquella aventura, aquella part de la meva història. 

 

Acabava de deixar una relació. Quasi tres anys que anaven directes al casori. Gairebé tot preparat, pis, mobles, electrodomèstics, dia, lloc i fins i tot algun que altre regal.

Us podeu imaginar que no va ser fàcil. Volia i dolia.

Ens vam repartir les coses, vam tancar els comptes comuns, ho vam comunicar a familiars, amics i coneguts. Havíem de trobar cadascú el seu lloc, refer els nostres cercles de relació que havien quedat trencats.  

 

Sempre he tingut família als EEUU, la germana del meu pare i els meus cosins. Jo els havia conegut no feia massa, un estiu que van venir a passar-lo tot sencer a Barcelona.

Ens havien convidat diverses vegades a que hi anéssim però mai havíem pogut anar.

Aquell era el moment. Tenia un mes per endavant, tenia els diners i necessitava posar distància.

No volia anar sola i la meva germana em va acompanyar. 

 

I ja ens veus a les dues creuant l’oceà. Era el nostre primer gran viatge.

Després en van venir d’altres, però aquella va ser la nostra primera escapada, la nostra primera aventura. 

 

El vol no era directe. Tres canvis i moltes hores, però la il·lusió ens podia. Primer escala a Madrid, després d’una tirada fins a Miami. I després fins al nostre destí: Tampa, Florida. 

 

Ens esperaven a l’aeroport amb un d’aquells vehicles que veiem al cinema, una ranxera a l’estil del Sud, una gran cabina i el darrera descobert.

Era començaments d’agost. Feia calor, molta calor. I la nostra pel·lícula acabava de començar. 

 

Tot ens semblava gran, immens. Sempre he cregut que allà tot és més gran.

Els gratacels, les cases, aquelles carreteres infinites, molt d’espai i poca gent.

La casa on ens estaríem estava a una hora de la ciutat. Les cases amplies, amb els seus garatges, el seu jardí, i els seus aires condicionats que no paraven ni de dia ni de nit.

Vàrem gaudir de tots els parcs temàtics que us pugueu imaginar. Tot Florida és un gran parc temàtic. I en aquell moment encara més.

 

Viatjar, quin gran plaer!

Canviar el lloc, el paisatge, la realitat de cada dia...

El temps no s’atura en el lloc d’on ets. I segueix endavant en el lloc on vas.

Per això és tan alliberador quan les coses t’engabien o tan enriquidor quan vols obrir-te al món. 

 

Conèixer gent i formes de viure diferents, sentir-te lluny de casa, enyorar als que havíem deixat a Barcelona, però saber que també enyoraríem als cosins quan toqués marxar. Això ens va fer canviar. 

 

Aquell viatge va tenir moments de tot. Vist des de la llunyania va ser el millor que ens podia haver passat.

Mentre hi érem, no tot van ser flors i violes, però al tornar havíem fet “neteja” de tantes coses... 

 

I si fos ara el moment de tornar a emprendre una aventura com aquella?