Nosaltres no som “normals”

-Deixa’t portar. No miris enrere.

-Creu-me, aquest món ja no és el que era. 

Amb aquestes paraules en Rot intentava consolar la Missi. Ells havien estat sempre fidels servidors dels senyors de la casa. Mai havien tingut una queixa. Se sabien necessaris i volguts a la vegada.

Però d’això ja feia molt temps, massa. Els senyors ja no hi eren. Ni ells, ni cap dels que havien conegut. Ara, els “Metals” dominaven aquell món.

Un món on el cel ja no tenia color, on la terra era estèril. Tant, com ho eren ells mateixos.

L’aigua no corria pels rius, i tampoc la necessitaven.

L’aire era espès i ells no el respiraven. 

Aquell era el món que havia quedat després de la Gran Revolució de les Màquines. Per a molts, ja era suficient. No entenien de temps ni de sentiments.

Però per a la Missi i en Rot era insuportable. Ells tenien cor, tenien ànima. Eren els únics del model 123A que havien pogut sobreviure fent-se passar per “normals”. 

Ara, ja prou!

Buscarien un lloc on començar de nou o desfer-se junts i per sempre.

Cap d’aquells monstres els separaria ni els dominaria.

Potser, a l’altra banda de l’horitzó vermell, no seria foc el que trobarien i podrien tornar a ser ells.

Caminaven, un al costat de l’altre, segurs de que els esperava un present millor. No tenien pressa, el seu futur ja havia arribat.