Una ametista oblidada

Ho he deixat per a l’últim moment. Apurant, com darrerament acabo fent les coses.

Jo, que era de les de planificar-ho tot, de preparar amb dies i dies d’anticipació qualsevol cosa que feia, de viure les coses abans que arribessin, i fins i tot a vegades, sense que acabessin arribant...

I ara em trobo mirant aquesta ametista que ni recordava que la tenia, per a veure si em diu alguna cosa.

Sé que va arribar a casa amb un d’aquells col·leccionables que es venen quan comença el curs escolar. D’aquells que es fa publicitat a la TV, que t’enganxen amb el preu del primer fascicle, i que ja saps que mai passaràs del tercer.

El més gros, és que ells també ho saben. Fins i tot, és millor que no vulguis acabar aquella casa de nines o aquell vaixell de veles perquè no trobaràs les peces, no estan previstes.

Però els primers números criden l’atenció, tenen bon preu i... que carai que tots hi hem caigut! 

La meva ametista havia de formar part d’un recull de pedres i minerals. Fins i tot hi havia un dels fascicles que portava de regal una “làmina d’or”. Vaja, d’un paperet daurat que tenia una mica, mica d’or...res per fer-se ric.

Jo ho vaig comprar perquè el color de l’ametista m’agrada i perquè diuen que neteja l’energia de la casa. Però, no ens enganyem, també perquè valia 1 euro.

 

Quan l’he recuperat havia quasi perdut el color lila tan característic d’aquest mineral. Ara, que fa estona que me la miro, i que sap que és la protagonista del meu relat, noto que ha anat recuperant la seva imatge púrpura, aquella que va cridar la meva atenció un dia de setembre.
 

Just, però a temps, puc acabar aquest escrit. Em torno a mirar l’ametista. Li somric. Crec que necessitava companyia. Fa millor cara. Talment com jo.