Avarícia, #booktour2016 de "Els llops ja no viuen als boscos" de Teresa Saborit

Avui, dia de Santa Llúcia, he tingut un regal. El llibre “Els llops ja no viuen als boscos” de Teresa Saborit (XI Premi 7lletres, 2016, Pagès editors) ha fet parada en el meu bloc mentre fa el seu Booktour 2016.

“Avarícia” és el títol del conte que la Teresa ha volgut fer-me arribar en primícia. Només començar a llegir-lo, ha estat no poder parar fins arribar al final.

L’autora ens presenta una història que, malauradament, no ens és estranya encara que ens esgarrifi. La narració és des de la visió d’una nena, la Clara, que a pesar de tenir només 9 anys ja té la vida planificada i lligada a unes exigències professionals que no són pròpies de la seva edat.

És ella mateixa qui ens narra el que li toca viure i, sense gairebé adonar-se’n, també ens explica el que passa pel seu cap i no s’atreveix a dir.

La Clara viu acaparada per una sofisticada vida que no li pertoca, en la que el més important és la seva imatge, el seu pes, guanyar diners o fer-los guanyar als seus pares... i que tothom vegi la seva cara a les façanes dels edificis de les principals ciutats del món.

La Clara es vol convèncer, en molts moments, de que allò és el més normal perquè ella és especial. I l’autora ens ho presenta en forma de reflexions de la pròpia protagonista envers a la festa d’aniversari de la seva amiga, a la que no podrà assistir.

Durant tota la narració, la Clara busca justificacions a la seva forma de viure però mai qüestiona les decisions dels seus pares.

Arriba a creure que ella ja no és una nena. Com pot ser, si només té 9 anys? Com pot ser, si no sap el que és jugar ni embrutar-se al parc saltant bassals d’aigua?

“Avarícia” ens apropa, també, l’egoisme d’uns pares que no volen veure més enllà dels seus desitjos i que no tenen en compte que deixar de viure el que a cada edat pertoca, comportarà uns problemes més endavant. A ells només els importa la fama i moure els fils d’una “nina” que mai no podrà ser feliç.

La lluita interna que sent la protagonista, encara que a vegades de forma involuntària, i la seva fal·lera per intentar trobar justificació a tot el que ha de fer, deixarà a la Clara sense la infantesa que aviat trobarà a faltar.

El comportament dels seus pares i de la representant l’aboquen a fingir, a mentir i a créixer de cop en un món on cada moment que es viu és una font d’experiència.

En el camp de la moda, la dansa, la música o en qualsevol disciplina en la que, desmesuradament, una criatura destaqui s’hauria d’actuar amb tanta cura com perquè no perdés res del que li pertoca:

“- Es perdrà un munt de classes...

- I què? És una oportunitat única... Ja estudiarà quan sigui gran... A més a més, és ella qui vol fer-ho!...”

Per moments, la Clara se n’adona del que està deixant de fer però ràpidament s’ho treu del cap pensant que ella no és com els altres i, per suposat, no volent desil·lusionar als pares.

He hagut de mirar diverses vegades l’edat de la Clara i he imaginat aquella “dona amb cos de nena” com una titella en mans d’adults, a la que la pressió psicològica i la manipulació, tant física com mental, la fan ballar al so que no toca.

És un text ben explicat, planer, entenedor i colpidor. Tots podem veure i sentir la Clara i la seva vida interna.

I amb un llenguatge dolç, com el que hauria de ser propi d’una nena de 9 anys, ens transmet tristesa, solitud i malenconia.

Em quedo amb ganes de saber més de la Clara. De saber que passa durant els seus viatges publicitaris i voldria ajudar-la a sortir del cau en el que viu abans no arribi a l’adolescència. Els problemes greus ja són a tocar.

Enhorabona, Teresa. I gràcies pel privilegi de permetre’m llegir-ho.

Espero amb ànsia el moment en que pugui tenir la resta de contes.

Ah! Per cert, la propera ressenya d’un nou conte serà demà dia 14 de desembre al bloc de la Xus Mas:

http://parlant-de-detalls.blogspot.com