Paraula obligatòria: Funeral
La Carlota
era una nena molt petita quan la seva àvia va morir.
Dels pocs
anys que havien compartit en guardava un record confús. A vegades pensava que
tot allò que encara la feia somriure, ho havia imaginat després de mirar tantes
vegades aquelles fotografies en blanc i negre. O, qui sap, potser ho havia anat
construint amb les històries i les vivències que li explicava la seva mare.
Sempre
l’havia vist asseguda en una cadira, prop de la taula o a la terrassa d’aquell
àtic lluminós.
Jugaven a
jocs de taula, dels que no calia moure les cames.
La Carlota
decidia si jugaven al parxís o al joc de l’escala, a l’àvia sempre li
estava bé.
Res semblava
diferent en el petit univers de la Carlota. Però no era així. L’àvia tenia
menys ganes de jugar i cada dia passava més hores al llit. Cada tarda, quan la
nena arribava de l’escola, el primer petó era per a la seva “iaia”.
Un dia de
finals de setembre, quan la Carlota va tornar a casa, es va trobar la mare
asseguda al costat del llit de l’àvia. Al veure la nena, va eixugar-se una
llàgrima que li acariciava el rostre i li va dir que s’acostés.
L’àvia quasi
no obria els ulls però va somriure al notar que la seva néta era allà. Amb
dificultats li va dir:
- Carlota,
t’estimo.
Aquella nit
la respiració de l’àvia s’escoltava des de l’habitació de la nena i la llumeta
de la seva tauleta de nit il·luminava tènuement la cambra. La Carlota, com sempre,
va resar i es va adormir.
El dia
següent no va ser com els altres. La mare de la Carlota la va despertar i la va
ajudar a vestir-se. Li va dir que no hi havia escola, que havien vingut els
seus cosinets del poble i que passaria un parell de dies a casa seva. Li va
semblar estrany, però era massa petita per aquell moment.
Volia veure
l’àvia, però li van dir que havia vingut el metge i que no podia entrar. La
porta de l’habitació gran era tancada.
Va sortir de
casa i no va mirar enrere.
Tot just després
del funeral , els pares la van anar a buscar a casa dels cosins, i a l’entrar a
casa i respirar aquella tristor, la Carlota es va posar a plorar.
Jo, Cristina, només he conegut un iaio, la meua iaia Natividad, era una dona valenta, que va tenir una vida molt dura amb els seus nou fills, molts morts, quan va morir vaig veure a ma mare plorar en silenci en rebre la carta d'Extremadura, era una carta amb un ribet negre que em va fer pressagiar, jo que no sabia encara de què anava res, molts mals auguris, i així va ser, res ja no va ser com abans.
ResponEliminaVicent
Així és. Aquest relat és gairebé autobiogràfic. He reservat algun detall per a la meva intimitat. Però la pena d'aquells dies m'ha acompanyat sempre.
ResponEliminaUn petó.