Breu judici a una dona

De nou ens trobàvem a la plaça del poble. Feia dos dies que els carrers estaven farcits de comunicats amb els detalls de la trobada. Tothom hi era convocat

. 

Aquell matí, havien sonat les campanes de l’església avisant del moment. I els carrers s’anaven omplint dels habitants del petit poble de Villasalt. Famílies senceres acudien a la crida com si haguessin arribat els comediants per la Festa d’Agost.

A l’arribar a la Plaça Major, ja estava tot preparat. Una taula gran, feta amb taulons de la serradora de Can Rius, coberta per una tela de vellut granat i amb sis cadires preparades pels “grans” del poble: El jutge, el capellà, el metge, el farmacèutic, el mestre i el cap dels agents de l’ordre.

A un cantó de la taula, una cadira destacada de les altres. Era per a ella, per a l’Emma, la presumpta delinqüent.

La plaça ja era plena, quan l’Emma va ser acompanyada per dos guàrdies del calabós, on havia estat reclosa les darreres hores, esperant el seu judici. Va seure i va escoltar les paraules dels assistents.

L’Emma havia nascut al poble i havia quedat òrfena de molt petita. Va aprendre a sobreviure fent, d’alguna manera, feliços a molts dels que estaven en aquella plaça. Ara, sabia que ja no hi havia res a fer, que hauria de marxar, que seria expulsada del poble sinó volia acabar a la sèquia com un conill malferit.

Per això no va dir res, ho tenia assumit. Durant anys ningú li havia volgut cap mal. Ni les dones que sabien que, de tant en tant, era l’Emma qui donava als seus marits coses que elles ni podien ni volien donar-los. A vegades, tan sols era companyia, una tarda escoltant el que havien fet al camp, o unes delicades carícies. I altres, sexe del més salvatge. Però ningú s’havia queixat.

El veredicte va ser l’exili a un poble abandonat prop d’una petita esglesiola on, l’ermità li subministraria les poques coses que li serien permeses. El seu desterrament seria estricte, sota pena de mort, si algú la trobava fora d’aquells confins.

Ella va mirar als sis representants del poble. Podia haver-se venjat, podia haver parlat. Ells, temorosos de que ho fes, van donar per acabat el judici i l’Emma va recollir les quatre coses que tenia i va marxar a intentar, de nou, sobreviure.