Paraula obligatòria: Casament
Feia
dies que plovia. Ja se sap, a finals d’agost el temps comença a canviar...
Però
aquell any va ploure tant que, fins i tot, l’estadi Lluís Companys, recent
inaugurat, es va inundar.
Aquell
mateix dia havia anat a buscar el vestit a la botiga de núvies. En sortir amb
la capsa del seu vestit de seda salvatge, i una bossa amb tots els complements,
una cortina d’aigua envaïa el carrer.
Hi havia
anat acompanyada per la seva germana i com varen poder es van aventurar a parar
un taxi. Una aixecava la mà quan intuïa una llumeta verda de “lliure”. L’altra
no podia fer cap senyal perquè duia les mans ocupades intentant que la pluja no
xopés el seu vestit.
Tenia
el cor encongit, no havia imaginat el seu casament en un dia de pluja.
Quan
un taxi les va veure i va voler parar, van seure, van dir-li on les havia de
portar i van iniciar la tornada a casa.
A
l’arribar al seu “carrer de soltera”, llavors un passatge sense sortida, el
senyor taxista va dir:
-
“Las dejo a la entrada de la calle porqué sinó tendré que salir marcha atrás”
- Com
diu? Què m’està dient? –va dir la núvia cridant.
Com
seria la mirada de la noia i la veu amb la que va fer la pregunta, quan el
conductor d’aquell vehicle groc i negre, que se suposa de servei públic, va
parar tan a prop de l’entrada de la seva casa, que cap gota va caure a
l’apreciada capsa.
El
matí següent va aparèixer núvol. Però, com si sabés que aquell dia havia de ser
perfecte, no va ploure en cap moment en què la parella de nuvis era a
l’exterior.
I al
vespre, a l’acabar la festa, un gran Arc de Sant Martí cobria aquell cel de
setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada