Paraula Obligatòria: Fletxa
En Miquel era
el petit de quatre germans nascuts en una humil família. Ja feia anys que no es
veia amb cap d’ells. Als pares els visitava un cop per setmana per comprovar
que no els faltava de res, però s’hi estava ben poc temps.
Vivia sol en
un petit poble. Quatre cases envoltaven l’església i una carretera estreta
l’unia amb un polígon comercial on trobava les coses necessàries per anar
tirant.
Era home de
pocs luxes i de cap caprici. Treballava de comercial a 60 quilòmetres de casa i
part de la seva vida passava també dins del cotxe escoltant les notícies de la
ràdio.
Els caps de
setmana li agradava caminar per la muntanya, pujar a crestes empinades per
conèixer el castell que allà s’intuïa o anar a captar, amb la seva càmera, tot
tipus d’aus, papallones o insectes.
No es
plantejava canviar la seva forma de viure ni de compartir-la amb ningú.
Fins
que un dia, quan anava a comprar, va veure que preparaven una taula i uns
micròfons. Un cartell, més alt que ell mateix, anunciava la presentació d’un
llibre sobre senderisme i les rutes més destacades de Catalunya.
El tema
l’interessava. Va agafar quatre coses del supermercat i va tornar a la zona de
la presentació.
El llibre havia
estat escrit per una noia rosa amb la pell bruna de sol. Feia cara de vida a
l’aire lliure.
En Miquel va seure i en pocs minuts l’autora va començar
a explicar com havia recopilat la informació que relatava en el llibre i,
mitjançant un vídeo, presentava parts del llibre on els gràfics i les
fotografies feien de mirar.
Un cop acabades les explicacions, en Miquel es va alçar
embadalit per aquella veu, per les imatges i pels ulls d’aquella “fada”. Va
comprar el llibre i es va posar a la cua per demanar que la noia li dediqués.
En el moment
en que li va donar el llibre, l’escriptora, va aixecar el cap i al veure la
cara d’aquell home va sentir com una d’aquelles fletxes que diuen que
existeixen i que, unes ànimes invisibles, llencen als cors.
Diuen, que
de tant en tant toca a algú i fins i tot, pot ser que la fletxa travessi dos
cors a la vegada que no sabien que s’estaven esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada