Les postres de l'avi Pere

7a. crida de Vullescriure
Paraula Obligatòria: Galetes.

Des de ben petita, la Júlia esperava amb ànsia que arribés el cap de setmana. El dissabte era el seu dia preferit. Tota la família anava a dinar a casa de l’avi Pere, un bon home que es va quedar vidu poc abans que la Júlia arribés al món.

L’avi sempre li explicava que tenia els ulls blaus, igualets que l’àvia, perquè s’havien trobat pel camí mentre una anava i l’altra venia, i que al mirar-se, la llum de la seva dona havia passat a la menuda.

L’avi Pere era un gran cuiner i sovint els tenia preparat un àpat senzill, sà, lleuger i fet amb tant d’amor, que sempre els deixava bocabadats.

La Júlia menjava amb ganes, però procurava no quedar-se farta abans que arribessin les postres.

Si hi havia una cosa que l’avi Pere feia com ningú eren les galetes, les seves “galetes màgiques”.

Cada dissabte, mentre posava el dinar a fer, preparava la massa amb  farina, mantega, llet, sucre i una culleradeta de llevat en pols, i esperava a posar l’ingredient final, aquell al que ell anomenava “el meu secret”, fins que no veia les cares de la família a l’arribar, especialment la de la Júlia.

Llavors, mentre dinaven, posava al forn un parell o tres de galetes per cadascun amb un polsim del que creia que els feia falta aquell dia, i les decorava amb la inicial de cada comensal dibuixada amb nata.

Aquelles galetes ho guarien tot: plors, mal de panxa, enyorances...

I, a l’acabar, la Júlia sempre feia la mateixa pregunta:

- Avi, quan em diràs el teu secret d’aquestes súper galetes?

I l’avi Pere, sempre responia:

- Ai bonica, quan tu siguis qui rebi a casa a les persones que estimes, sabràs quin és aquest ingredient. A mi, llavors, ja no em farà falta.