Paraula obligatòria: Palau
Estimada
Dora,
Avui he
sortit a fer un cim, com tots els dissabtes.
Ahir no et
vaig dir tot el que volia que sabessis. Tu no em vas deixar.
Parlaves
nerviosa, cridaves. Les teves paraules se succeïen una darrera de l’altra sense
deixar espai perquè jo pogués dir el que en pensava. No ho volies escoltar...
Ara ho sé.
Fa temps que
ja no em mires com quan et vaig abraçar per primera vegada. Fa molt que no em
beses amb ganes.
Ho trobo a
faltar. Tant, que ahir et volia dir que no havies de patir més, que no cal que
busquem excuses per no veure’ns, que jo també n’he tingut prou.
Volia que
sabessis que entenc el teu desig de viure en el palau que t’has construït, un
palau de somnis i imaginacions.
Que no em fa
res que busquis el teu príncep blau o potser el rei d’un gran país. No seré jo
qui et pugui donar els capricis sense els quals no ets capaç de ser feliç.
Jo en tenia
prou amb els teus ulls. El meu palau era casa nostre si hi eres tu.
Però ara, ja
cap conversa té sentit. Cap baralla tindrà premi de reconciliació.
He caigut
dins d’un pou des de la gruta que estava explorant. No hi ha sortida. No em
sento les cames, potser millor així.
El cop de la
caiguda m’ha trencat la respiració. Cada vegada tinc més fred i els dits més
garratibats.
Tinc poc
espai, el just per poder mal escriure en aquest paper que duia a la butxaca. El
telèfon no funciona i la llum es va apagant.
Aviat no m’hi
veuré.
Em sap greu no
poder fer-te el petó de bona nit...
(Fotografia cedida per Manel Domene)
M'inaigine acomiadant-me de la meua dona o de ma mare i em pose a plorar, deu ser un gran moment el de la fi de tot, o de la fi de tot col·lectiva, jo em posaré, si Déu vol a plorar, però espere que un coixí m'aculla a l'altra banda. Molt bon conte.
ResponEliminaVicent
Em sap greu que hagis tingut ganes de plorar, però remoure les emocions o fer pensar en moments com aquest i aconseguir-ho em fa sentir bé com a escriptora.
EliminaUna abraçada i espero que tots tinguem un final ben dolç. Petons