Paraula obligatòria: Vaixell
No tinc temps. Ja els sento arribar. Volen acabar amb el
que queda de la meva tribu. Jo he estat qui ha salvaguardat tots els secrets de
Wuai-setot, l’indi més vell i més savi del poblat. Sóc l’únic supervivent.
El meu tipi
va desaparèixer després de la darrera tempesta
i he hagut de viure en una cova. La cova de l’ós bru, aquella que de
petit em feia tanta por.
Ara no és
l’ós qui em fa por. Són aquells rostres pàl·lids que diuen que em volen
civilitzar.
Que no ho
sóc prou de civilitzat? Sé llegir els pòsits de les tasses de te. Sé comptar
les llunes. Em guareixo amb les plantes del camí. Sé qui sóc i qui vull ser...
que he d’aprendre més?
Sóc jove
encara, però he sentit l’amor dels meus pares i he sabut estimar a una dona.
El meu món
és la vall que els meus ulls arriben a veure. I la meva vida era, fins ara,
sortir a buscar menjar, compartir el temps amb els altres indis germans i
aprendre dels que ja havien viscut gairebé l’eternitat.
Ja no queda
res, i venen a per mi. Volen el que sé. Desitgen el que tinc. Però ells no
podran mai ser feliços amb tot el que sé ni amb tot el que tinc.
No en
tindran prou. Ells no. La seva arrogància no els hi permetrà.
He agafat
tot el que he cregut imprescindible. El llibre vermell, la pipa de canya del
meu pare, l’amulet que sempre duia la meva mare i la ploma d’au del paradís que
sempre duia la meva estimada entre els seus cabells.
He baixat
fins al riu i he pujat al petit vaixell que portava dies preparant. Només queda
fugir.
Fugir sí, i
tornar a començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada