Cigne de coll alt

Crida 93 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Cigne

Ja hi tornàvem a ser. Començava de nou l’estació de l’any que menys m’agradava, l’hivern.

Sempre he sigut molt fredolica i des de joveneta el meu cos va processar aquell fred en forma d’una intolerància que, per moments, em deixava la pell plena de butllofes.

Havia tornat a arribar la temporada en la que pel carrer només se’m veien els ulls, i les capes de roba, que duia a sobre, em donaven l’aspecte d’haver engreixat uns quant quilos.

A l’escola tocava anar amb uniforme. Les mares deien que ho agraïen, que era molt millor perquè així no hi havia diferència entre les nenes, i a més no havien de perdre temps pel matí per decidir quina roba s’havien de posar les filles: Hi havia uniforme i punt!

Aquell vestit que en deien “pitxi” de color blau marí, quasi negre, la camisa blanca, i mitjons i sabates... marrons! Era horrible!

Feia anys que era així, però ara havia arribat l’hivern, i jo necessitava més roba.

Llavors la cosa empitjorava. Els mitjons se substituïen per les mitges de llana marró que sempre em relliscaven. I la roba interior habitual s’incrementava amb una peça sovint bonica però incòmode, la combinació (o familiarment coneguda com a “viso”).

Per acabar-ho de rematar, la camisa freda i encarcarada se substituïa per un suèter de punt i de coll alt blanc, d’aquells que en deien “coll de cigne”

El nom suposo que li venia perquè, segons els entesos en moda, estilitzava el coll i el feia semblar més llarg i prim, i els devia recordar a les precioses aus del llac...

Sense adonar-nos va tornar a ser Nadal. Com cada any, hi havia un paquet que jo sempre obria el primer, amb indiferència. Ja sabia què hi havia. Llavors, la meva germana deia:

- Mira, n’hi ha un de nou!