Quina aventura!

Crida 95 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Illa

Quan eren petits sempre baixaven a jugar a la vora del riu. Agafaven el berenar i es convertien en exploradors. El grup passava de tres a set durant l’estiu i era estrany que trobessis la canalla dins les cases sinó era a les hores de les menjades o quan tocava anar al llit.

El joc que més els hi agradava  era  imaginar que aquells trossos de terra, que hi havia en mig del riu, eren illes. Unes illes on possiblement algun pirata amb una gran barba roja i una cama de fusta hauria amagat algun tresor.

Els dos més grans del grup havien dibuixat, en un paper mig trencat, un plànol que simulava el riu i tots els “illots” del voltant. Els hi encantava inventar-se noms i escriure’ls amb tinta xina. Els més petits quedaven bocabadats a l’escoltar com deien:

-“Avui rastrejarem l’Illa de les calaveres” o

-“Avui excavarem a l’Illa dels caps tallats fins que es faci fosc”

Cada dia era una aventura que tenia com a recompensa explicar, a la tornada, les anècdotes més suculentes als pares, avis i germans grans. Moltes vegades posant tanta imaginació que eren històries dignes de ser escrites.

Però un dia van anar al riu i, mentre jugaven, els núvols es van fer més i més negres i les gotes de pluja van començar a caure. Els petits volien tornar, però els més grans sentien encara més ganes d’aventura. El cel es va enfosquir de cop i, xops com anaven, es van refugiar en una petita balma que hi havia en una de les voreres. Tremolaven de fred, però també de por. En aquells moments els semblava sentir la veu del pirata dient-los que d’allà ja no en sortirien.

Mentrestant, al poble, els pares estaven nerviosos. Uns als altres es deien que no passaria res, que tornarien quan parés de ploure. Però s’ho deien en veu alta uns als altres per evitar caure en la desesperació. Dos dels pares van sortir a buscar-los mentre els altres esperaven al poble. 

Al cap de dues hores, allà a la llunyania, els pares i mares que s’havien quedat al poble van veure com, el tresor més preuat que tenien, els seus fills, tornaven sans i estalvis a casa.