El llibre dels secrets

Crida 91 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Llibre

Era dissabte i el cel lluïa més blau que mai al petit poble de Liliput. Bé, petit per a nosaltres, perquè des dels ulls dels seus habitants era el llogaret més gran que mai havien pogut imaginar.

Feia només uns minuts que les campanes havien repicat i la Plaça Major era plena de gom a gom.

Una cosa terrible acabava de passar: havia desaparegut el “Llibre dels Secrets de Liliput”, l’oracle on sempre acudien quan necessitaven respostes.

El “Gran Llibre”, com també l’anomenaven, restava en un vitrina sobre l’altar de la petita Ermita de Montalegre i era custodiat pel gos més gran vist en aquelles contrades. Un Chihuahua que algun “peus grans” havia abandonat al néixer.

Les veus dels petits habitants, totes juntes, semblaven la sirena d’un cotxe de bombers demanant pas. Cridaven, anaven amunt i avall, es posaven les mans al cap, cadascú deia la seva fins que es van posar d’acord. Havien d’actuar i sense badar.

Feia dies que havien trobat petjades gegants. Eren ells, havien tornat. I aquesta vegada no es podien quedar de braços plegats.

Van decidir seguir les petjades marcades a la terra humida. Les passes els van portar a la Cova Prohibida. Aquell cop no van tenir por d’entrar. Era fosc, molt fosc, però la llum daurada, que feia brillar la portada del Llibre, els va servir de guia.

Un cop al costat de l’apreciat objecte, els habitants de Liliput van posar en pràctica el seu enginy. Es van agafar tots de les mans de tal manera que van teixir una xarxa amb els seus petits cossos. Els més forçuts eren al capdamunt i van fer caure el llibre a la “xarxa”. Fora, un carretó fet de troncs els esperava i, un cop carregat el seu tresor, el van fer rodar fins l’ermita.

De nou al seu lloc, però què podrien fer perquè cap homenot els hi pogués tornar a robar? Només hi havia una cosa que a aquells monstres els feia marxar i era el fum d’aquelles fulles grogues que els habitants de Liliput cremaven davant de casa per fer saber a tothom que eren feliços, que alguna cosa bona els estava passant. Els gegants no ho podien suportar.

Des d’aquell dia, sempre es pot veure una foguera de fulles grogues davant la porta de l’ermita. I el Llibre...encara segueix allà.