d'aquest temps que ha marxat
com el riu que busca el mar.
Res no s'atura,
però l'aigua
pot buscar de nou la llera
i així, tornar-nos a trobar.
L'enyor em traspassa el pit
com l'ham que mata al peix.
El cor se'm fa petit,
pres de la melangia.
Només la teva olor,
que ha quedat entre els meus cabells,
em fa més fàcil pensar
que mai t'allunyaràs de mi.
(Escrit el 9 de setembre de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada