Paraula obligatòria: Fusta
Feia temps
que eren casats. Ho havien provat tot. Volien tenir fills i no hi havia manera.
Seguien
sempre uns rituals. En Quim era molt supersticiós i no volia res de color groc
a l’habitació, es dutxava després de sopar només amb aigua calenta, posava una
espelma de color taronja, i abans d’abraçar a la Montse, tocava fusta. Creia
que algun dia tot allò faria el seu efecte.
Havien
acudit als millors metges i fetes les mil i una prova, però tots els hi deien
el mateix:
- No hi ha
cap problema. Vindran quan hagin de venir.
En Quim
creia que era culpa seva i s’informava de productes naturals i d’exercicis que
asseguraven incrementar la fertilitat. La Montse intentava gaudir els moments
pensant que aquella seria la bona.
Aquest any,
quan la primavera ja es veia venir, una pèrdua familiar els va trasbalsar. Va
ser sense poder-ho assimilar, d’un dia per l’altre, i el cor semblava fer-se
petit.
Aquella nit,
la Montse el necessitava més que mai. Plorava sense parar i es va abraçar al
Quim petonejant-lo com feia temps que no el besava.
Van entrar a
l’habitació sense deixar-se anar, eren gairebé una sola persona.
Entre
llàgrimes i carícies, van fer l’amor com la primera vegada. Era tant el seu
desig de guarir la pena en els braços de l’altre, que en Quim ni va pensar en
fer cap dels rituals que el perseguien des de ... ni recordava quan.
Al cap d’uns
dies la Montse li va dir que estava embarassada.
Avui, ha
sonat el telèfon i en Quim ha sortit disparat. En Bernat ja volia sortir.
Ha marxat de
la feina dient als companys:
-Eiii que
vaig a ser pare, vaig a ser pare... Ja us trucaré.
Ha pujat a
un taxi i s’ha dirigit directament a l’hospital, llavors s’ha adonat que portava els mitjons grocs.
Ha somrigut
i ha pensat que mai més tornarà a necessitar tocar fusta. Tan sols havia de
viure amb la intensitat que ho va fer aquella nit de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada