Ho recordes?

2a. Crida Vullescriure

Paraula obligatòria: Peix

En Tinet havia nascut en un modest aquari que hi havia en el menjador de casa d’una família d’un petit poblet de la costa.

Era un espai on no hi faltava lloc per jugar i amagar-se, ni tan sols, un cofre que simulava un tresor enfonsat al mar.

L’aigua d’aquell “paradís” sempre era neta i en Tinet nedava entre aquelles bombolletes que sortien d’uns foradets com si fos el seu jacuzzi. La pressió de l’aigua li feia pessigolles a les aletes i li obligava a fer tombarelles sense parar.

Havia tingut sort perquè en aquella llar cuidaven a tots els que hi vivien fossin com fossin. Hi havia un gat, un gos i fins i tot un canari.

Però també havia tingut sort de sobreviure, ja que era l’únic peix que tenia un do especial: Tenia memòria.

A través del vidre, sempre ple de ditades dels petits de la casa, veia tots els matins acostar-se una mà que tocava l’aigua i que llençava aquella mena de pellofes que tant li agradaven.

Però de tant en tant, una mà molt menuda s’acostava a la peixera, plena d’aquell menjar i el deixava caure dins de l’aigua com si fossin flocs de neu. I si estava foooorça estona, fins que un crit de la mare el feia marxar.

Naturalment els altres peixos no recordaven que ja no tenien gana i s’empassaven tot el que podien. En Tinet s’esforçava en dir-los que ja no mengessin més, però ells seguien i seguien fins que, al dia següent, suraven panxa enlaire.

Amb el pas del temps i després d’haver conegut diverses espècies d’aquells desmemoriats, en Tinet va fer un repàs de tot el que recordava i va tancar els ulls mentre mirava les bombolles que encara el feien sentir bé. I es va adormir. 

(Foto cedida per M.Domene,2016)