A la Montserrat

Crida 155 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Estimo

Aquell matí em vaig despertar amb l’anima cansada. Portava massa dies sense fer tot allò que feia engrandir la meva vida. Massa temps sense abraçar a ningú. Temps gris com el cel que hi havia aquell dimecres de novembre.

Feia anys que no m’aturava. Treballava, estava per la casa i els fills, escrivia, preparava recitals de poesia, sortia de cap de setmana... Els meus amics em deien que era com un remolí, que no sabia descansar, que estava amb tots i en tot.

I de sobte, frenada en sec!

L’agenda buida d’actes, cap presentació, cap trobada, i poques sortides al carrer.

La meva habitació es convertiria en despatx, zona de reunions telemàtiques, gimnàs, racó d’escriptura, i centre de pensaments.

Em vaig adonar de la importància de tenir una cambra amb vistes: Sant Pere Màrtir, Collserola, el Tibidabo... podia gaudir del cel tan si era blau com gris, o si es feia vermell apuntant ventades.

Però hi ha una cosa, que encara ara, em fa les estones més lleugeres, i és quan el meu gat s’enfila a la taula de treball i es posa a observar com volen els coloms.

M’agrada treballar des de casa, és una estança còmode i acollidora, No m’importaria seguir fent-ho fins a la meva jubilació. Però demano, i ho crido ben fort, que torni el temps de gaudir les tardes, els vespres i les nits. Que puguem marxar de vacances sense haver de demanar permís i que tinguem de nou activitats culturals.

Em costa trobar la inspiració per escriure, però avui et llegeixo, Montserrat, i em sento reviure en les teves paraules:

“Visc i torno

A reviure

cada poema,

cada paraula.

Estimo tant

la vida

que la faig meva

moltes vegades”

Gràcies pel teu llegat, Montserrat.