Crida 153 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: humor
No recordava quan
havia estat la darrera vegada que va sortir al carrer sense haver de demanar
ajuda, sense haver de passejar sobre les rodes de la seva cadira. Havia nascut
amb una debilitat als ossos i cap metge havia trobat quin era el motiu. Les
analítiques eren perfectes, i tot semblava funcionar bé, però el seu esquelet
era fràgil i al més mínim cop es trencava com un got de vidre quan cau a terra.
La seva infància la
recordava entre cotó fluix. La seva mare sempre pendent d’ell. Un professor
particular li va ensenyar tot el que sabia i els amics els podia comptar amb
els dits d’una mà. Tothom hauria dit que seria un nen amargat i esquerp, però
en Guillem sempre tenia un somriure als llavis. Ni quan les coses anaven
malament perdia el seu bon humor.
Passava tardes
senceres llegint novel·les d’aventures i imaginant que era el protagonista de
tots aquells viatges. Quan algú l’anava a veure, ell sempre els explicava la
seva última lectura posant-hi tanta espectacularitat en les seves paraules, que
tothom marxava amb un agraïment per la experiència viscuda.
Així, dia a dia, el
seu nom va ser conegut en els pobles propers al seu, i poc més tard ja el
coneixien a tot el país. Li feien ofertes per a conferències i presentacions de
llibres, per programes de ràdio i televisió. En una entrevista per a un
programa infantil, un nen li va preguntar:
- - Guillem, i tu com és que sempre
fas cara de ser feliç si no pots gairebé sortir de casa?
I en Guillem li va
dir amb el seu somriure:
- - Estimat vailet, faig cara de ser
feliç perquè ho sóc. La felicitat és dins meu. I encara ho soc més quan veig
com gaudiu de les meves històries. Algun dia sabreu de què us estic parlant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada