Crida 156 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: eixut
La Roser
necessitava sentir-se útil de nou. Portava uns anys jubilada, però encara tenia
moltes coses a fer. Tenia ganes de sortir, de trobar-se amb la gent, d’ajudar,
de fer activitats...
Sempre s’havia dedicat a temes socials i havia treballat
en una ONG dedicada a integrar, dins la nostra societat, els nouvinguts al
nostre país.
De professió, i per devoció, havia estat professora de
llengua catalana en diversos instituts i havia arribat, al final de la seva
etapa laboral, a catedràtica de la Universitat de Barcelona.
Compromesa amb la
cultura i amb les reivindicacions de Catalunya, va optar per oferir-se com a
parella lingüística i així reunir en una activitat les seves grans passions, el
català i ajudar a posar-lo en pràctica.
El primer dia que
es va trobar amb en Sergio, ja va veure que no seria fàcil. Era un ésser eixut,
escàs de paraules, d’ulls tristos... però la Roser ho va prendre com un repte i
va creure que aconseguiria el seu propòsit: que en Sergio es deixés anar i parlés
en català.
Es trobaven dos
dies a la setmana, a la terrassa d’una cafeteria. La Roser va creure que seria
millor començar fent coses quotidianes i que li poguessin agradar més a un noi
de 20 anys. Allà es prenien un cafè o una xocolata i intentava esbrinar què li
vindria de gust fer al Sergio.
El diàleg entre
ells era més aviat un monòleg de la Roser. En Sergio només deia “sí” o “no” o
assentia o negava amb el cap. I així no parlaria català, ni cap llengua.
Un dia, quan anaven
cap a mercat a donar un volt per les parades, van creuar un carrer i un patinet
elèctric se’ls hi va tirar a sobre sense cap avís i a tota velocitat. El Sergio
va atrapar a la Roser del braç i aquell acte, quasi inconscient, la va salvar
de ser atropellada.
La Roser li va donar
les gràcies amb llàgrimes als ulls. En Sergio, li va respondre en un perfecte
català:
- - No et deixis mai anar del meu
braç, Roser. Sense tu, mai no hauria parlat en català.
I després d’això
van somriure agraïts.