Emocions a dojo

Quins dies!  Quines setmanes, podria dir. Des del darrer post han passat tantes coses que no sé per on començar.

Us diré que tot el que us explicaré m’ha emocionat. D’una manera o d’una altra.

Segons diuen, “emoció és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta positiva o negativa”.

Això és científic, sí, i així és. Però només quan notem aquelles sensacions que tots coneixem, quan se senten intensament, és quan realment entenem què és emocionar-se.

No sabia per on començar a escriure, he arribat a sentir la “por al foli en blanc”.
Tenim por perquè anticipem el futur?, perquè pensem massa què pot passar?, o perquè ens fan patir coses que segurament no passaran?.

Si vivim plenament cada moment del present, no podem tenir por. El present és l'únic que tenim a les nostres mans. Coneixem el que està passant i només podem fer que viure’l.

 

El primer esclat d’emocions es va produir tot just acabava de publicar el darrer post.
Mentre anava piulant per la xarxa, vaig rebre la noticia de que la Tati havia mort.

Vaig notar com m’envaïa la tristesa. Una immensa pena, perquè ella es perdria la resta de la seva vida.

La llegia, llegia la seva columna al Diari ARA, no me’n perdia cap: La dedicada als amics, la de la bufetada, la de l’agenda Moleskine... Moltes les tinc guardades.

Però també vaig sentir sorpresa. La veies i no semblava malalta. Sempre reia, el seu semblant sempre era de felicitat i de deixar fer. Lluitava i seguia gaudint de la vida com si no passés res.

I ràbia, molta ràbia. El càncer havia pogut amb ella i li havia guanyat la partida, li havia pres la vida. 

 

Les emocions sempre hi són, però si no les escoltes, si les reprimeixes, si no les deixes aparèixer, es cansen i dormen dins teu.

Però aquests dies m’han volgut envoltar i he sentit, he sentit més que mai.

Alegria de passar bones estones amb la gent que estimo, de poder fer allò que m’agrada sense penedir-me de res.

Satisfacció compartida per l’aprovat del carnet de conduir del meu fill.

Melancolia en les notes que sonaven en el concert del Palau de la Música.

Admiració i gratitud en la presentació del llibre d’en Gaspar Hernandez, “La Terapeuta”, quan l'escoltava, però sobre tot quan vaig poder parlar amb ell.
Il·lusió per l'inici d'un nou projecte... 

Aquesta, era una setmana que començava com sempre: Dilluns, sortir de treballar, després a dinar, fer quatre coses i a classe de txi-kung.

El matí no havia estat res especial, més aviat monòton. A primera hora de la tarda, va sonar el telèfon. Em comunicaven que, en una “cerca” de perfils, m’havien trobat. Que si volia anar, que si volia sortir a la “tele”.

El programa era una tertúlia sobre l’augment, en els darrers anys, dels estudiants majors de 30 anys a la universitat. Persones, que tenint feina i en principi la vida més o menys estable, tenen inquietuds, volen millorar en el seu àmbit laboral, o simplement, busquen saber d’alguna cosa, que tot i no tenir res a veure amb el que fan cada dia, els hi doni un nou enfocament a les seves vides, una forma d’obrir-se al món, d’enganxar-se de nou al tren que no hauríem de deixar mai.

Aprendre constantment, i fer-ho conscientment de que allò és el que volem fer i que ningú ens obliga, és molt gratificant.

Doncs bé, jo donava el perfil de ple. I, apa, cap allà que hi vaig.

Primer molt nerviosa, però un cop allà tot va anar rodat: una bona rebuda, sala de maquillatge, posada de micròfons, entrada al plató, conèixer al Cuní i als seus col·laboradors, i començar el programa. Des del moment en que vaig seure en aquell sofà blanc, els nervis es van substituir per una agradable sensació de benestar, de naturalitat, de estar fent una cosa que m’agradava. Em sentia “com un peix a l’aigua”.

Vaig tornar a casa amb el somriure posat. Només sortir vaig trucar als meus pares per saber que els havia semblat. Es va posar el meu pare, i el vaig notar orgullós, content, emocionat de veure a la seva filla il·lusionada. Aquella veu, em va fer plorar.

Ara, quan em pregunten que faré demà, només dic que veuré sortir el sol i deixaré que el dia vagi passant, vivint el moment i aprofitant tot allò que tingui davant. 

Mentre escrivia aquest post he contemplat una fotografia "regalada" que avui us deixo, senzillament preciosa!

I he escoltat la cançó d’en Joan Manel Serrat, “Hoy puede ser un gran día”. Per si no la coneixeu, us poso el trosset que més m’agrada:

“...Hoy puede ser un gran día, imposible de recuperar, un ejemplar único, no lo dejes escapar. Que todo cuanto te rodea lo han puesto para ti, no lo mires desde la ventana i siéntate al festín...”

(Fotografia cedida per Antoni Ruiz-Peinado)

Jugant amb les lletres

Fa dies que escric.

Que m’arriben lletres i lletres. Que les ajunto, que formen paraules i paraules.

Ara, les trobo juganeres.

Qui m’ho havia de dir, jo que creia que era “de números”. 

Llegir mai m’havia agradat massa.

I escriure...uff! quin mal de cap cada vegada que a classe deien: “Redacción libre”.

Jo no sabia per on començar. Quin patir, i quina angoixa.

Tampoc he sigut mai de jugar a l’scrabble, el trobava avorrit i pesat.

Els mots encreuats em feien més el pes, però tampoc per perdre el cap. 

Però moltes vegades, després d’una “bona patacada” inicies un canvi, una nova forma de veure i viure la vida.

I en els darrers dos anys, això s’ha fet més evident.

He començat una carrera que, tot i que té molt de ciència, necessita de les humanitats per seguir-la.

He llegit textos que m’han interessat, llibres que m’han emocionat.

He tornat a agafar l’hàbit de llegir el diari, de guardar articles.

He conegut persones que m’han fet veure les coses des d’un altre punt de vista. Altres que m’han animat a escriure. 

He sabut veure que hi ha lletres que enamoren, lletres que engresquen, lletres que emocionen, lletres que recriminen, lletres que destapen el que no ens atrevim a mostrar.

I per si fos poc, aquests dies també he gaudit d’un altre plaer relacionat amb les lletres: he jugat amb elles.

S’ha celebrat el 95è. aniversari del naixement de Joan Brossa. I a través d’una gran iniciativa de la seva Fundació, s’ha organitzat un “no parar” al twitter. Aquesta iniciativa consistia en fer un acròstic (“composició poètica en què les lletres que ocupen determinats llocs, per exemple les lletres inicials de cada vers, formen una paraula o frase...”) des del dia 1 al 19 de gener, segons les paraules “brossianes” que han vingut donades per la fundació.

Hi han hagut més de 1800 piulades, i jo m’ho he passat d’allò més bé.

Vaig començar a participar-hi el dia 6 i ja no vaig poder parar fins al final. 

Tothom em diu que no coneixien la meva “nova” faceta, però la veritat és que fins i tot jo m’he sorprès de com m’han anat sortint cada dia, un rere l’altre, els petits poemes, petits missatges encoberts. 

Cada dia he esperat la tarda per  posar-m’hi.

Alguns dies he pensat molt. He remenat el diccionari, o li he donat més d’una volta.

Altres dies m’ha sortit d’una tirada, i ho he penjat amb el hashtag  #Brossa95. 

El més complicat? El del dia 16. La paraula era Transformació. Tan llarga!

Tretze lletres per formar paraules i que no passessin dels 140 dígits de la piulada.

Però va acabar sortint. 

El que em va costar menys? El del dia 17. La paraula escollida era Mirada.

Només llegir-la vaig veure que no em calia pensar. L’acròstic sortia sol. Potser perquè sona suau. Potser perquè és dolça. Potser perquè la recordava. Potser perquè la imaginava. Potser... perquè m’agrada.

Mirall

Impecable que

Reflecteix

Aquella

Dolçor del meu

Amor.

 

 

 

 

(Els acròstics seleccionats per la Fundació a www.fundaciojoanbrossa.cat on trobareu el “tweetbook” que han editat)

“Biblíon Théke”

Exàmens acabats!  Ara, uns dies de descans abans no comenci el nou curs.

Uns dies per posar ordre a tot allò que he deixat una mica aparcat durant les setmanes de proves finals: endreçar coses de casa, posar la planxa al dia, escriure, llegir, anar al cinema...

Durant el curs, i com no puc fer que els dies tinguin més hores que les que tenen, intento que aquestes siguin “més amples” perquè hi càpiguen més coses. I així compagino família, feina, amics i estudis, amb certa facilitat.

Però quan arriben aquestes dates, he de dedicar-m’hi a fons i, encara que les hores les converteixi en autopistes de quatre carrils, alguna cosa he de deixar per a més endavant. 

 

A casa qui més i qui menys estudia o llegeix amb  assiduïtat. Acostuma a haver un bon ambient per estar tranquils i poder concentrar-se sense problemes.

Això si, sempre que a algun dels meus fills no li agafi el rampell i posi en marxa la “Xbox”. Llavors, els sorolls que emeten els jocs, barrejats amb el ventilador de la maquineta en qüestió i amb les veus dels jugadors “on line”, s’escampen per tota la casa. 

Però aquesta vegada, havia de fer un esforç afegit: memoritzar i memoritzar. M’examinava de Psicobiologia. Una assignatura apassionant, però difícil.

Difícil pels conceptes enrevessats. Difícil per la quantitat de matèria. Difícil perquè els conceptes s’havien d’entendre i difícil perquè la majoria d’aquests conceptes s’havien d’empassar per poder-los repetir com els lloros. 

Quan ja només quedaven 2 dies per l’examen i veient que havia d’adaptar-me a la modalitat d’estudi, vaig decidir buscar un lloc on només pogués estudiar. On no em vinguessin ganes d'aixecar-me a posar una rentadora, on no em molestés la pols o hagués d’anar cuinant entre pàgina i pàgina.

Tenia dos dies de festa a la feina, els havia d’aprofitar al màxim. I vaig anar a la Biblioteca.

No m’era desconeguda. Forma part del centre cívic on hi vaig sovint. Hi havia entrat a fer-me el carnet i a donar-li un repàs a alguna revista, d’aquelles de les que només t’interessen un parell d'articles i és massa cara per comprar-la.

Però anar a estudiar, no ho havia fet, encara.

Les estanteries plenes de llibres. Les taules grans, compartides. El silenci, l’ambient impregnat de lletres, de continguts, de sapiència, tot es confabulava perquè em centrés amb el que havia de fer.

Em vaig situar prop d’uns finestrals. M’encanta estudiar amb llum de dia!

Estava còmode, em sentia a gust, i la matèria va començar a quedar fixada en la meva memòria.

Quina bona sensació! 

Entre tema i tema, deixava anar la mirada sense destí. Però de sobte em trobava analitzant el meu entorn.

Hi havia joves i no tant joves. Alguns amb l’ordinador.  Altres, molts,  estudiant “a l’antiga”, amb paper i bolígraf, senyaladors fluorescents i fulls per fer esborranys.

Al fons, el xiuxiueig d’una parella que no se’n podia estar de comentar coses. Ella li passà un paper, hi havia un cor dibuixat. Ell, va somriure. I continuaren estudiant fórmules matemàtiques.

 

Tot em va transportar anys enrere, quan de joveneta anava a una biblioteca, ja desapareguda, al Parc de la Marquesa (Hospitalet). Una biblioteca petita, amb unes taules que et podies passar les hores “llegint-les”. Amb uns solcs on se’t ensorrava el bolígraf. On un dia ens va agafar un atac de riure i no podíem parar.

Caram, quines ganes de riure que agafen en els llocs on no ho pots fer!

 

Aquests dies i per unes hores, he tornat a ser només estudiant. He tornar a sentir ganes de parlar quan no ho has de fer, a badar amb el que fa el del costat, a concentrar-me perquè no hi ha més remei.

Fins i tot he trobat escrits a les portes del lavabo d’aquells que feia molt temps que no veia.
I he rigut, he rigut molt. 

Crec, que pels propers exàmens hi tornaré.

 

 

Germans i amics

Iep! que passa?, és que potser aquest mes, els dies tenen menys hores?

No me’n havia adonat i ja ha passat una altra setmana.

Tornar a la rutina després de les festes nadalenques, adaptar-nos de nou a llevar-nos tots a la mateixa hora, esperar per entrar a la dutxa, o recordar qui ve a dinar i qui no, d’entrada, no és fàcil.

A més, durant aquests dies he d’estudiar de valent.

Sí, jo sóc de no parar i vaig fent Psicologia. I ara, toquen els exàmens. 

Per això, com vaig una mica justa de temps, us parlaré del que tinc més a prop. D’això no necessito buscar informació a internet.

Si escolto i sento, si hi sóc però no ho sembla, si parlo però no crido, si em troben quan em busquen, si els abraço, si em deixo abraçar, si els demano temps, si els dono temps..., llavors,  ja tinc la informació que em cal.  

Sóc mare de dos nois. Un d’ells encara menor d’edat. L’altre ja fa un temps que no.

Es porten gairebé set anys. 

“És molta diferència, serà com tenir dos fills únics, quina mandra tornar a començar, ara que començaves a veure’t les orelles ...” Comentaris diversos que m’arribaven quan vaig dir que tornava a estar embarassada.

 

Tot semblava indicar, pel que em comentaven “les expertes i els experts” del tema, que era gairebé una temeritat. Que el gran tindria molta gelosia, que faria coses estranyes, que voldria tornar a ser petit. Que el menut em demanaria molt temps, que seria un mimat,  que el gran no ho portaria gens be. 

Ens costa poc emetre veredictes sobre la vida dels altres, criticar o llançar prediccions. Com si sabéssim que ha de fer l’altre amb la seva vida... Com si no en tinguérem prou en saber que fer amb nosaltres mateixos?

 

Algun moment de recel hi va haver, sí. Quan el petit va començar a caminar. Arribava a tot arreu. Li tocava les coses, li agafava les coses..., aquell marrec feia gràcia, era ràpid, murri, sabia guanyar-nos com saben fer-ho els bebès, amb el riure contagiós que només es té a aquesta edat.

El gran, (nom que se li dóna al primer fill, tingui l’edat que tingui), i que tampoc ho era tant, trobava que ell sortia menys a les fotos que el germà o que jo m’aixecava més ràpid si el que em demanava ajut no era ell. Per això, de tant en tant,  se li menjava el iogurt mentre li donava. 

Però el temps ho va col·locar tot en el lloc que  corresponia.

 

Avui, que ho veig amb una certa distància, crec que han estat amics des de sempre. Des del primer dia en que es van veure.

El gran, com sol passar, li obre el camí al que ve darrera. I aquest aprofita que el camí ja està aplanat i va fent el que vol. Això, també sol passar.

Comparteixen confidències, són còmplices de petites malifetes, es fan costat, s’ajuden, parlen i riuen.

Un decideix ràpid, l’altre no. A un li agrada l’ordre, l’altre no li veu la importància. Un  és de bon despertar, a l'altre no li parlis abans d'esmorzar.

Es deixen fer, però es troben a faltar. Es respecten i es diuen les veritats. Saben que els camins que escullin poden ser molt diferents, però saben que podran comptar l’un amb l’altre.

I això és ser amics. Bons amics, que també, són germans.

 

La Voigtländer

Aquests dies, quan l'any comença i aprofitant algun dia de festa, poso ordre als armaris.

Girant i regirant he trobat la Voigtländer, la càmera de fotografiar que vaig heretar del meu avi.

Una càmera de les d'abans. No necessita piles ni bateries. No l'has de connectar a cap endoll. Però, necessita rodet.

Sí, sí, un rodet de fotografies. De 12, de 24 o de 36. En color o blanc i negre.

Fas fotos i les portes a revelar. Després, amb nervis, esperes que hagin sortit bé, no pots tornar a repetir el moment.

L'agafo, la obro, la miro. No crec que la torni a utilitzar. No puc ni vull negar els avantatges de les càmeres actuals.
No ho recordava, és preciosa. Té pes. La sents entre les mans, com aquelles plomes d'escriure que són de bon agafar.

Em passo la tarda buscant informació. Pel número de sèrie i gràcies a internet, sé que és un model original de 1955, la Vito-B de 35 mm. És de les primeres que es van fer amb l'objectiu calculat matemàticament per les lleis de la òptica.

M'assabento que la primera fàbrica es va establir el 1849 a Branschweig (Àustria).

Que després de la II Guerra Mundial es va incorporar un nou objectiu que destacava per la seva gran nitidesa i precisió d'enfocament, el "Color-Skopar".

Per això un dels lemes de Voigtländer va ser: "Because the lens is so good"

L'obturador només funciona si té el rodet posat, les perforacions del paper fotogràfic són les que mouen el mecanisme.

El comptador d'exposicions està situat en una petita finestreta frontal de la càmera. Mirant-la de cara, el número està al revés. Només és important per al fotògraf, que el veurà si fa rotar la càmera.
No hi ha dubte, és autèntica, és aquesta.

Segueixo investigant.

La va comprar el meu avi en una botiga del Passeig de Gràcia al tornar d'un dels seus viatges a Alemanya. Allà ja les havia vist, era la gran novetat, ell la volia. Però no era cosa fàcil passar les duanes amb aquests objectes. Va aprofitar que era l'aniversari de la meva àvia i li va "regalar". A ella gairebé no li va deixar tocar. Ell era així. Era d'ordenar, manar i rondinar. Però era el meu avi.

Crec que la vida s'ha de viure, s'ha de tocar. No cal veure-la passar a través d'una petita pantalla. No val imaginar que hi ha a l'altre costat.

A vegades s'ha d'esperar que arribi el moment, enfocar-lo, fixar-lo... i després, deixar de mirar pel visor i que els nostres ulls siguin la càmera que guardi aquella imatge.

El moment passarà, però nosaltres, i només nosaltres l'haurem viscut.

Tot i així, aquesta càmera va captar un temps, va captar unes vides, va captar moments únics, imatges lluminoses i emocions.  I amb ella, el meu avi va guardar el que per a ell era important:



El somriure de la seva dona

La tendresa de la seva filla

 

 

 

El moments amb la seva néta

                

                       

Olor de nou

El 2013 ja tanca, ja plega, ja “baixa la persianeta”.

El 2014 ja treu el cap, ja en té ganes.

A tot arreu es fan balanços.

Als platets de la balança tothom posa el que ha estat be i el que no, el que s’ha fet i el que s’ha deixat de fer, el que s’ha guanyat i el que s’ha perdut...

Es fan públics els propòsits per l’any que ha de començar.

Els que tenim sempre i algun de nou que ens engresca.

 

A mi, els nous propòsits, se m’acudeixen al tornar de les vacances d’estiu.

És quan noto el meu moment d’agafar carrera. De buscar-li lloc a tot allò que vull fer.

És quan encara m’envolta l’escalfor del sol.

És quan veig que l’hivern se m’acosta i que els dies es fan més curts.

Però, ara, en aquestes dates, sempre hi ha una cosa que faig:

“Declaro el moment d’inaugurar l’agenda nova”

 

Com m’agrada començar una agenda, una llibreta, un bloc de notes!

Les pàgines tan ben planxades, fines, blanques. Deliciosament netes, per poder omplir-les d’idees, de somnis, de deures i d’obligacions.  

Olor de nou.

L’olor que fa tot allò que estrenem, tot allò que comença, tot allò que il.lusiona, tot allò que encara pot ser. 

I ara que “estreno bloc”,  us escric els meus desitjos:

     Que el nou any ens sigui:

-         Saludable, per no haver de patir.

-         Creatiu, per espantar la mediocritat.

-         Lluminós, per veure el camí que hem de seguir.

-         Fort i savi, per superar els entrebancs que, de ben segur, hi trobarem. 

-         I que faci olor de nou, fins al final. 

                                                                             FELIÇ 2014

 

 

 

 

 

I on dius que vius?

Ja hi som de nou.  Si fa quatre dies que ho guardàvem! 

Baixem  l’arbre de Nadal de l’altell, les boles, els angelets i el pessebre. Les llumetes, moltes llumetes, i que no falti  “l’espumillón”.

A mi m’agraden molt les coses que brillen! 

Tornem a guarnir la casa, i mentalment, anem distribuint l’estada dels Dies Importants a cada casa: Nadal a casa dels meus pares,  Sant Esteve a casa ta mare, Any Nou...

Recuperem els CD de Nadales.  

I que no falti, el DVD del “Conte de Nadal” de Dickens. A casa és tradició  veure-la unes quantes vegades durant aquests dies.  

Però aquest Nadal, sento alguna cosa diferent.

I em ve de gust tornar a enviar  felicitacions. De les de sempre. Per correu. Amb sobre i segell. Escrites a mà.

Com les que enviava abans. Com aquelles que rebia i que penjava a l’entrada de casa. 

Ja tinc les targetes, ja tinc els segells, tinc pensat el que vull escriure i a qui li vull enviar.

M’hi poso i me’n adono que...no tinc adreces! 

Busco, remeno, però no, no les tinc.

Trobo adreces electròniques,  números de telèfon, fins i tot noms d’usuaris de l’ocellet.

Però l’adreça, adreça, no. Ni el carrer, ni el número, ni molt menys el codi postal. 

Calla, encara en tinc alguna!

Les de tota la vida, les que em sé de memòria, les dels pares, les de les tietes, i la d’algun amic que me l’ha passat gairebé sense adonar-se’n. 

N’envio poques.  Però ja està, enviades!

De tota manera, als que no sé on viuen, però sé on estan, també els hi arribarà. 

                                                                                                                 BON NADAL