Paraula Obligatòria: Galetes.
Des de ben
petita, la Júlia esperava amb ànsia que arribés el cap de setmana. El dissabte
era el seu dia preferit. Tota la família anava a dinar a casa de l’avi Pere, un
bon home que es va quedar vidu poc abans que la Júlia arribés al món.
L’avi sempre
li explicava que tenia els ulls blaus, igualets que l’àvia, perquè s’havien
trobat pel camí mentre una anava i l’altra venia, i que al mirar-se, la llum de
la seva dona havia passat a la menuda.
L’avi Pere
era un gran cuiner i sovint els tenia preparat un àpat senzill, sà, lleuger i
fet amb tant d’amor, que sempre els deixava bocabadats.
La Júlia
menjava amb ganes, però procurava no quedar-se farta abans que arribessin les
postres.
Si hi havia
una cosa que l’avi Pere feia com ningú eren les galetes, les seves “galetes
màgiques”.
Cada
dissabte, mentre posava el dinar a fer, preparava la massa amb farina, mantega, llet, sucre i una
culleradeta de llevat en pols, i esperava a posar l’ingredient final, aquell al
que ell anomenava “el meu secret”, fins que no veia les cares de la família a
l’arribar, especialment la de la Júlia.
Llavors,
mentre dinaven, posava al forn un parell o tres de galetes per cadascun amb un
polsim del que creia que els feia falta aquell dia, i les decorava amb la
inicial de cada comensal dibuixada amb nata.
Aquelles
galetes ho guarien tot: plors, mal de panxa, enyorances...
I, a
l’acabar, la Júlia sempre feia la mateixa pregunta:
- Avi, quan
em diràs el teu secret d’aquestes súper galetes?
I l’avi
Pere, sempre responia:
- Ai bonica,
quan tu siguis qui rebi a casa a les persones que estimes, sabràs quin és
aquest ingredient. A mi, llavors, ja no em farà falta.
